El passat 28 d’octubre ens vàrem trobar per celebrar els 25 anys del Porta a Porta, que va reunir més de 180 persones vinculades a l’àmbit de la gestió de residus municipals, ja sigui des de la vessant tècnica, científica o institucional.

25 anys d’experiències, de molta feina feta. D’èxits i d’aprenentatges. I d’això justament volem parlar; de com els èxits i els aprenentatges d’aquests 25 anys ens ajuden a encarar el futur. Perquè no es tracta només de gestionar residus o de complir amb els objectius europeus en matèria de reciclatge; es tracta del treballar pel futur de la nostra terra, del futur del nostre planeta.

Durant la jornada i escoltant les diferents ponències, hem pogut constatar que implantar el porta a porta ja no és una qüestió tècnica, sinó de visió. Les dades ho confirmen sense cap mena de dubte: és el sistema de recollida selectiva més eficient i supera significativament els resultats dels contenidors tancats, tant en quantitat de residu recuperat com en la seva qualitat.

El repte actual, però, és fer el salt a les grans ciutats, on ja hi ha experiències de barri que han aconseguit doblar els índexs de recollida selectiva en pocs anys. Això demostra que, quan la ciutadania se sent corresponsable i entén el valor del seu gest quotidià, el sistema funciona. El que cal ara és un salt d’escala, un compromís polític i tècnic capaç de situar la gestió dels residus al centre de les decisions públiques.

Perquè la pregunta de fons és on portarem en el futur els residus que estem generant. Catalunya encara compta amb setze abocadors actius, però l’Agència de Residus té clar que cal tancar-los progressivament i avançar cap a un model de valorització. No es tracta només de gestionar millor les deixalles, sinó de deixar de parlar de residus per parlar de recursos. En aquest nou marc, el lema adquireix tot el seu sentit: “El residu d’avui serà el recurs de demà.”

Per aconseguir-ho, les persones expertes aposten per una fiscalitat més justa i pedagògica: pujar el cànon d’abocament només als municipis que no compleixin els objectius. La idea és clara: qui ho fa bé no ha de pagar per qui no compleix. I alhora, cal fer visible el cost real del servei: recollir i tractar la brossa té un preu, sovint amagat darrere l’IBI o d’altres impostos. Com amb l’aigua o la llum, és moment d’assumir que la gestió dels residus és un servei essencial que requereix corresponsabilitat.

També hi ha un aprenentatge col·lectiu: no polititzar el model. El porta a porta no és una bandera, sinó una eina. I com a tal, necessita informació tècnica solvent, pedagogia i transparència, tant per part de l’administració com dels equips polítics. Ja hi ha exemples que demostren que és possible “sobreviure políticament” al porta a porta, i que la resistència inicial es transforma en orgull quan arriben els resultats.

Finalment, dos actors clau per consolidar el canvi: els mitjans de comunicació i les escoles. Els primers, per ajudar a construir un relat social que vinculi els residus amb l’eficiència i el futur. Les segones, per educar les noves generacions en aquesta nova cultura de la responsabilitat compartida.

Com es va dir durant la jornada, els canvis culturals són inherents en la societat, com aquells cartells antics de “prohibido escupir” als autobusos, que ara consideraríem estranys. Avui, el repte cultural és convertir la separació en un hàbit cívic, col·lectiu i natural, propi d’una societat que entén que sostenibilitat i coherència són, també, una qüestió de gestos quotidians.